Història de la pena de mort

Cesare Beccaria (Milà, 1735-1794)

"No és, doncs, un dret la pena de mort, quan ja he demostrat que no pot ser-ho, és només una guerra de la nació contra un ciutadà, perquè jutja útil o necessària la seva destrucció."
Cesare Beccaria

1764: en el context d'una Europa en la qual tots els països aplicaven la pena de mort per a múltiples delictes, Beccaria va publicar el Tractat dels delictes i les penes. En aquesta obra, Beccaria es pronuncia obertament en contra de la tortura i de la pena de mort. D'aquesta segona diu:

• Que els homes no poden atribuir-se el dret de matar els seus semblants.
• Que la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra un ciutadà.
• Que aquesta guerra, a més, està perduda per endavant, ja que l'última pena no té efectes dissuasoris sobre les persones que desafien la societat.
• Que aquest exemple d'atrocitat té un efecte negatiu sobre les passions dels homes, i que és absurd que les lleis, per a allunyar als ciutadans de l'assassinat, ordenin un assassinat públic.

Per a entendre l'impacte de l'obra de Beccaria en el seu temps, imaginem per exemple l'impacte que tindria avui un llibre sobre l'actual sistema penal escrit per un intel·lectual de prestigi (Beccaria era jurista i economista, i alhora seguidor dels enciclopedistes francesos), en el qual es propugnés la abolició de les presons a causa de la seva crueltat i inutilitat.

En un mes es va esgotar la primera edició del llibre, aviat va ser conegut en tots els estats italians, i poc després per tota Europa mitjançant desenes d'edicions i traduccions. L'èxit de l'obra de Beccaria va ser degut sobretot a l'oblit intencionat de qualsevol tipus de discussió jurídica i al fet de tenir una redacció simple, agradable i intel·ligible (la majoria dels crítics anteriors, havien estat teòlegs o humanistes, intel·lectuals que escrivien sovint en llatí per a una minoria).

Una obra tan agosarada per al seu temps era inevitable que propiciés nombrosos detractors, especialment entre els sectors més reaccionaris, tal com el seu autor ja havia temut. El 1766 l'Església va incloure l'obra dins de l'Índex, és a dir, la relació de llibres prohibits.