Història dels drets humans

Segles XVII i XVIII. Les grans declaracions

Durant el segle XVII a Anglaterra es produeixen tres fets rellevants:

• La Petició de Drets (1628), que protegia els drets personals i patrimonials. Presentada pel Parlament i aprovada a la força pel rei Carles I, en no respectar aquest posteriorment les reclamacions que contenia, es va originar la Revolució Anglesa, que va acabar amb la victòria parlamentària i la decapitació de Carles I el 1649.
• L'Acta d'Habeas corpus (1679), que prohibia les detencions sense ordre judicial. La van redactar els membres del Parlament durant el regnat de Carles II, per tal de protegir-se de pràctiques llavors corrents que vulneraven els drets dels acusats i dels presos.
• La Declaració de Drets (1689), que consagrava els drets recollits en els textos anteriors. Va ser imposada pel Parlament a la reina Maria II Estuard i al seu espòs Guillem d'Orange, com a condició prèvia a la seva coronació. Es tracta, per primera vegada, d'un veritable contracte, establert entre els sobirans i el poble, també sobirà.

El filòsof anglès Thomas Hobbes (1588-1679) va proposar per primera vegada que l'origen de l'Estat fos un pacte entre tots els ciutadans, negant així l'origen diví del poder, defensat per l'absolutisme de l'escolàstica medieval. No obstant això, segons Hobbes, a través del pacte els ciutadans, en nom de la seguretat, han de renunciar a la seva capacitat d'autogovern, ja que la llibertat és considerada l'origen del caos, a causa de la maldat innata que s'atribueix a l'ésser humà. Segons Hobbes, l'home, en estat de naturalesa, és un llop per a l'home: "Homo homini lupus". Hobbes només reconeix als ciutadans el dret a la seguretat, que ha de garantir l'Estat, i el dret a la desobediència, només exercible quan l'Estat no garanteix aquesta seguretat als ciutadans.

"La condició de l'home (...) és una condició de guerra de tots contra tots, en la qual cadascú està governat per la seva pròpia raó (...) I, per tant, mentre persisteix aquest dret natural de cadascú pel que fa a totes les coses no hi pot haver seguretat per a ningú (...) L'únic camí per erigir un poder comú així, capaç de defensar-los contra la invasió dels estrangers i contra les ofenses alienes (...) és conferir tot el seu poder a un home (...) Perquè en virtut d'aquesta autoritat que se li confereix per cada home particular, l'Estat posseeix i utilitza tant poder i fortalesa que pel terror que inspira és capaç de conformar les voluntats de tots ells per a la pau en el seu propi país i per a la mútua ajuda contra els seus enemics de l'estranger."
Thomas Hobbes. Leviathan (1651). [1]

El també anglès John Locke (1632-1704), és l'altra figura cabdal d'aquest segle. Considerat el pare del liberalisme modern, va proposar que la sobirania emanava del poble i, malgrat acceptar la visió contractualista de Hobbes, considerava que els ciutadans posseeixen uns drets als quals no poden renunciar. Mentre que la teoria de Hobbes pretenia reforçar el paper de l'Estat, Locke tendia a disminuir-lo mitjançant dos recursos: el reforç dels drets individuals i l'establiment de la separació dels poders legislatiu i judicial (anticipant-se en això a Montesquieu).

"Cap edicte o ordenança, sigui de qui sigui, estigui redactat en la forma que ho estigui, i qualsevol que sigui el poder que el protegeixi, no té la força i l'obligatorietat d'una llei, si no ha estat aprovat pel poder legislatiu triat i nomenat pel poble. Perquè sense aquesta aprovació, la llei no podria tenir la condició absolutament indispensable per a ser-ho, és a dir, el consens de la societat (...) El poder legislatiu no pot ni ha de transferir la facultat de fer lleis a cap altra persona; perquè l'ha de deixar allí on el poble la va situar."
John Locke. Dos tractats del govern civil (1690). [1]

Però la idea de fonamentar l'Estat en un contracte, de fet, no era nova, ja existien precedents en el món grec i romà, mentre que el dret a la rebel·lió, fins i tot al tiranicidi, s'havia contemplat en diferents cultures i moments històrics, en tant que justa mesura extrema en el cas d'abusos manifestos per part de l'autoritat. La novetat ara consisteix en la determinació del tipus de contracte concret que acabarà justificant l'existència d'una societat i un poder determinats: és a dir, quines són les parts contractants i quins són els drets i poders específics que s'intercanvien en el contracte cadascuna de les parts. I per tant, les característiques del poder resultant: despòtic segons el pacte de submissió de Hobbes, liberal segons les idees de Locke, democràtic segons Rousseau.

Les idees de Locke van exercir una gran influència en la redacció de les grans declaracions de drets humans de finals del segle XVIII. L'altra gran influència va ser la de la Il·lustració i les idees democràtiques de Rousseau.

Les primeres grans declaracions es van produir a les colònies angleses d'Amèrica del Nord, impulsades pels seus conflictes amb la corona anglesa:

• El 12 de juny de 1776 Virginia va proclamar la seva Declaració de Drets.
• El 4 de juliol de 1776 es va produir la Declaració d'Independència dels Estats Units.
• Durant aquest any i els posteriors, les tretze colònies de la inicial Confederació fan també declaracions de drets semblants a la de Virginia.

La Declaració d'Independència, redactada per Thomas Jefferson, proclamava el següent:

"Sostenim com a veritables evidències que tots els homes neixen iguals, que estan dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat..."

No obstant això, el contingut de la Declaració d'Independència consisteix en una enumeració de les competències dels estats independitzats i les seves relacions federals, però no conté una declaració de drets de les persones. No serà fins el 1791, amb les deu primeres esmenes, conegudes com la Carta de Drets (Bill of Rights), quan s'estableix que el Congrés no pot limitar determinats drets individuals: la llibertat d'expressió, d'assemblea, de culte religiós i de formular peticions al govern en cas de greuges, el dret a no patir càstigs cruels, ni investigacions i confiscacions injustificades, el drert a tenir garantits processos justos, ràpids i amb un jurat imparcial.

A Europa, en els temps agitats de la Revolució Francesa, el 1789 es proclama a París la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. La Declaració atorgava als individus, com en el cas de les deu primeres esmenes americanes, alguns drets completament actuals: la presumpció d'innocència, la llibertat d'opinió i de religió, la llibertat d'expressió i el dret a la propietat. També recollia principis fonamentals d'ordre polític: el dret a la resistència contra l'opressió, el sistema de govern representatiu, la primacia de la llei i la separació de poders.

Però a més de paral·lelismes, entre les declaracions americanes i francesa també hi ha algunes diferències:

"La Declaració francesa expressa de manera molt més rotunda i àmplia no només els principals drets, sinó també els valors de llibertat i igualtat i els principis polítics de sobirania nacional, la llei com expressió de la voluntat general i la divisió de poders (...) La revolució francesa s'efectuava contra unes estructures feudals i una monarquia absolutista. L'americana no pretenia el canvi d'estructures socials, sinó, al contrari, una consolidació i un desenvolupament de les existents; simplement exigia la fi de la dependència anglesa."
Francesc de Carreras. 200 anys de drets humans. Parlament de Catalunya. 1989

Durant la redacció de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà va sorgir també el dilema relatiu a la inclusió en el seu text d'una relació complementària de deures. Finalment es va decidir per majoria redactar una declaració només de drets. El resultat de la votació, a favor els representants liberals i en contra els monàrquics, era il·lustratiu dels interessos que estaven en joc, en la mesura que els segons, durant el procés polític que s'estava portant a terme, en tot moment intentaven preservar els privilegis de l'Antic Règim. El debat sobre l'oportunitat de detallar també els deures a l'hora d'elaborar declaracions de drets es reproduirà en altres moments històrics, per exemple durant l'elaboració de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

A la Declaració francesa de 1789 la va seguir el 1793 una segona de més radical (després del destronament del rei i la proclamació de la República, amb l'arribada de Robespierre i els Jacobins al poder). Enunciava alguns nous drets, com el dret a l'assistència, el dret al treball i el dret a la instrucció. El 1795, arran de la caiguda de Robespierre, es va proclamar una tercera Declaració, més restrictiva que les dues anteriors i de la qual, entre altres coses, se n'havien suprimit tots els nous drets de la Declaració de 1793.

Les declaracions americanes i francesa suposen una fita fonamental en la història dels drets humans. Al marge de les seves diferències, els drets de l'individu són proclamats de forma concreta per primera vegada, i la proclamació de la "llibertat, igualtat i fraternitat" dels éssers humans s'acompanya amb l'afirmació de la separació dels poders legislatiu i executiu, la primacia del poder del poble i dels seus representants i la subordinació del poder militar al poder civil.

En afirmar que l'autoritat legítima de l'Estat procedeix directament i només de la voluntat dels ciutadans (ni d'una divinitat, ni d'un rei, ni de cap altre estament social), queden enterrades les últimes restes del feudalisme que havien sobreviscut durant l'Antic Règim.

Aquestes Declaracions seran la referència en la qual es miraran posteriors reformes d'altres països, així com les diferents iniciatives en matèria de drets humans que aniran sorgint. Fins al punt que un segle i mig més tard la Declaració Universal dels Drets Humans s'inicia de la mateixa forma que la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà francesa:

"Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets."
França, 1789
"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets."
Nacions Unides, 1948.

El canvi que s'ha produït des de l'antiguitat és radical. Des dels remots temps del Codi de Hammurabi o dels Deu Manaments, s'ha arribat a un sistema de drets individuals basats en la raó, sens dubte perfectible, però inserit en societats cada vegada més sensibilitzades i capacitades per a reclamar ajustaments i ampliacions posteriors.

Per arribar a aquests objectius, així com durant el segle XVII a Anglaterra van ser fonamentals les idees de Thomas Hobbes i John Locke, durant el segle XVIII a França va ser determinant la Il·lustració, amb l'Enciclopèdia com a formidable mitjà de difusió de les noves idees, entre les quals cal destacar les de Charles Montesquieu, Jean-Jacques Rousseau i Voltaire.

Charles Montesquieu (1689-1755), va criticar severament els abusos de l'Església i de l'Estat. En estudiar les institucions i costums francesos de l'època, va donar formes precises a la teoria del govern democràtic parlamentari amb la separació dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, com a mecanisme de control recíproc entre ells, acabant teòricament amb la concentració del poder en una mateixa persona i els inherents abusos que històricament havia produït l'il·limitat poder del monarca sobre els seus súbdits.

"Quan els poders legislatiu i executiu es troben reunits en una mateixa persona o corporació, llavors no hi ha llibertat, perquè és de témer que el monarca o el senat facin lleis tiràniques per a executar-les de la mateixa manera.
"Així passa també quan el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de l'executiu. Si estigués unit al primer, l'imperi sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria arbitrari, al ser un mateix el jutge i el legislador i, si estigués unit al segon, seria tirànic, ja que el jutge gaudiria de la mateixa força que un agressor.
"A l'Estat en què un home sol o una sola corporació d'il.lustres, o de nobles, o del poble administrés els tres poders, i tingués la facultat de fer les lleis, d'executar les resolucions públiques i de jutjar els crims i divergències dels particulars, tot es perdria completament."
Charles Montesquieu. Esperit de les Lleis (1748) [1]

Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), va denunciar vigorosament les injustícies i misèries resultants de la desigualtat social de la seva època, va propugnar la idea d'una societat basada en la igualtat absoluta, en la qual cada membre, alhora que se sotmet a les decisions del col·lectiu, és al mateix temps part del poble sobirà, la voluntat general del qual constitueix la Llei. Aquestes idees de Rousseau van afavorir l'elaboració del concepte de drets humans al plantejar la necessitat de l'existència d'una igualtat entre els homes, els quals han de sotmetre la seva voluntat individual a la voluntat del col·lectiu, amb l'objectiu d'arribar al benestar comú. La seva idea de la democràcia directa, no representativa, era de difícil aplicació pràctica, però no obstant això va exercir una gran influència en les reflexions polítiques que es van fer a partir de llavors.

Voltaire (1694-1778), creia que totes les persones tenen un sentiment innat de la justícia, i que aquest havia de reflectir-se en les lleis de totes les societats. Segons ell, la vida en comú exigeix una convenció, un pacte social per a preservar l'interès individual. L'instint i la raó de l'individu el porten a respectar i promoure aquest pacte, i el propòsit de la moral és ensenyar els principis d'aquesta convivència fructífera.

"La naturalesa diu a tots els homes: us he fet néixer a tots febles i ignorants, per vegetar uns minuts sobre la terra i abonar-la amb els vostres cadàvers. Ja que sou febles, socorreu-vos mútuament; ja que sou ignorants, il·lustreu-vos i ajudeu-vos mútuament."
Tractat sobre la tolerància.
"Entenem avui dia per fanatisme una bogeria religiosa, fosca i cruel. És una malaltia que s'adquireix com la verola".
Diccionari filosòfic, "Fanatisme".

Però Voltaire és també un exemple de les contradiccions que han caracteritzat alguns grans pensadors i defensors dels drets de les persones. En relació amb l'esclavitud, va mantenir la postura de l'antiguitat segons la qual el mal no era l'esclavitud per ella mateixa sinó el maltractament dels esclaus. En aquest aspecte el cas de Voltaire no és cap excepció. Per exemple: John Locke, brillant lliurepensador i defensor dels drets dels ciutadans tenia accions d'una companyia que, entre d'altres activitats, es dedicava al comerç d'esclaus; o Montesquieu, que mentre d'una banda criticava l'esclavitud, per una altre tenia una actitud menyspreadora cap als negres. En un altre ordre de coses, la defensa per part de Rousseau de l'educació infantil, era per a ell compatible amb una subvaloració de les nenes, que considerava que havien d'educar-se en funció del que s'esperava més tard d'elles com a dones adultes: estar al servei de les necessitats dels homes.

Uns altres personatges fonamentals del segle XVIII són Cesare Beccaria i Immanuel Kant.

Cesare Beccaria (1735-1794) va ser un filòsof, jurista i economista italià. En el context d'una Europa en la qual tots els països aplicaven la pena de mort per a múltiples delictes, va publicar el "Tractat dels delictes i les penes", en el qual es pronunciava obertament en contra de la pena de mort. L'obra, en la qual també criticava la utilització de la tortura judicial, va tenir una gran influència en els diferents països europeus.

Immanuel Kant (1724-1804) va ser un filòsof alemany que, a diferència de la majoria dels filòsofs de la Il·lustració, que van tenir un paper rellevant com activistes socials, es va dedicar estrictament a la reflexió filosòfica. No obstant això, la seva aportació al progrés de la causa dels drets humans és fonamental. Es va caracteritzar per la recerca d'una ètica basada en la raó i amb el caràcter d'universalitat que posseeix la ciència. Va definir la raó teòrica com aquella que formula judicis (la raó pròpia dels sistemes ètics anteriors a ell), enfront de la raó pràctica, que formula imperatius. La seva visió ètica universal la va concretar en el que va anomenar Imperatiu Categòric: "Obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que aquesta màxima es torni llei universal". De fet, l'Imperatiu Categòric és una actualització, racionalitzada filosòficament, de l'antiga Regla d'Or present en moltes cultures. "Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu".

Una altra de les formulacions de l'Imperatiu Categòric kantià és la següent: "Obra de manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre persona, sempre com un fi, i mai només com un mitjà". Per a Kant tot ésser humà té un valor absolut i no pot ser relativitzat (no pot ser utilitzat, ja que és un fi en si mateix), una idea que condensava així: "L'ésser humà no té preu, té dignitat".

La conseqüència a nivell polític de la proposta kantiana és la tolerància, el respecte a les idees alienes i la democràcia com a sistema polític. Per això, quan es pretén fonamentar filosòficament els principis rectors dels drets humans, cal recórrer al pensament kantià. A més, en una de les seves últimes obres (La pau perpètua, 1795), Kant proposa ja una Federació d'Estats Lliures, units mitjançant un Conveni, l'objectiu del qual seria la prevenció de la guerra, avançant així la idea del que, 125 anys més tard, després de la Primera Guerra Mundial, es concretaria en la creació de la Societat de Nacions (i posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial, en les Nacions Unides).

El segle XVIII va ser un segle de conquestes importants, però al mateix temps ancorat encara en costums i concepcions atàviques, en la mesura que les grans declaracions americanes i francesa sovint eren compatibles amb l'existència de l'esclavitud (la seva abolició es portarà a terme durant el segle següent) o la discriminació de les dones.

Pel que fa a la denúncia de la discriminació de les dones, cal ressaltar les aportacions de Olimpia de Gouges a França (autora de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, 1791) i Mary Wollstonecraft a Anglaterra (autora de la Vindicació dels Drets de la Dona, 1792).
Més informació sobre Olimpia de Gouges i Mary Wollstonecraft a l'apartat L'altra mitja humanitat.

Com un tret característic del segle XVIII, encara que es pot extrapolar a pràcticament tota la història dels drets humans, podem ressaltar el següent: qualsevol avanç que es produeix en el progrés del reconeixement dels drets humans, representa una crisi, un enfrontament entre el poder i un sector contrari a ell, que reclama allò que considera que li pertany i que no se li reconeix.
 

(1) Fragmentos citados en 'Textos fundadamentales para la historia', Alianza Editorial, Madrid, 1982