Història dels drets humans

Genètica, evolució i drets 

La consciència d'un mateix és el gran invent evolutiu que caracteritza l'ésser humà (1). Aquesta capacitat li permet a la vegada la consciència de l'existència de l'altre i, al capdavall, l'empatia. La pròpia consciència reivindica el respecte aliè cap a les pròpies necessitats, mentre que l'empatia permet formular la necessitat de respectar el proïsme.

Amb aquestes eines s'inicia la construcció de la vida social humana. Al principi, "la humanitat" es limita al propi clan. De fet, molts pobles i cultures s'han denominat a si mateixos "els humans", en oposició als altres pobles o cultures.

El repte al que s'enfrontaran els éssers humans, a mesura que les societats es facin més complexes i estableixin contactes entre elles, serà la necessària ampliació dels membres inclosos "dintre de la humanitat", de manera que es veuran obligats a revisar la seva atàvica concepció restrictiva i a eliminar, de forma progressiva, les discriminacions en funció de l'origen geogràfic, el color de la pell, les creences, la condició social o altres motius.

"El que els revolucionaris francesos de 1789 van denominar 'fraternitat' és el que ara se sol anomenar 'solidaritat'. La solidaritat és un sentiment que consisteix a experimentar com propis el dolor i la humiliació que senten altres persones. És una forma de simpatia, de reconeixement.
"Però no sembla existir una simpatia natural entre tots els éssers humans. Tot i que encara no sabem amb precisió quins són els factors que ens fan excloure aquell que és diferent, el fonament explicatiu del sentiment de solidaritat és l'existència d'un cercle de persones que ens considerem 'nosaltres'.
"Per això, el deure de comportar-nos fraternalment de manera universal ha d'entendre's com l'obligació d'anar ampliant aquest cercle de 'nosaltres' incloent-hi progressivament aquells que abans eren 'els altres'."
José Antonio Estévez. La Declaración Universal de los Derechos Humanos. Asociación para las Naciones Unidas en España. Icaria, Barcelona, 1998 (p. 108)

La progressiva socialització és la que permet l'adquisició de noves capacitats cognitives, emocionals i materials. "La llei del més capaç" (en oposició a "La llei del més fort") es perfila en l'actualitat com una explicació raonable per entendre l'èxit evolutiu de la humanitat. Una capacitat que dependria directament del grau de col·laboració mútua assolida entre els diferents membres de les comunitats humanes: a major col·laboració, majors habilitats i recursos disponibles, i per tant major capacitat de reflexió i actuació davant els diferents desafiaments de la vida. Sense aquesta dimensió col·laboradora, segurament l'espècie humana hauria desaparegut, a causa de l'hostilitat del mitjà que l'envoltava.

Per tant, es podria deduir que, malgrat ser els drets humans, segons les teories positivistas, un invent de la humanitat, és una brillant invenció que respon a característiques fonamentals de l'ésser humà: un ésser humà genèticament equipat per tenir consciència de si mateix i del proïsme, i obligat biològicament a la convivència i a l'ajuda mútua com el millor mitjà de supervivència i progrés.

"Els instints socials -el primer principi de la constitució moral de l'home- van conduir naturalment, amb l'ajuda de facultats intel·lectuals actives i dels efectes de l'hàbit, a la Regla d'Or: 'no facis als altres el que no vols que et facin a tu."
Charles Darwin. El origen del hombre. Espasa Calpe. Madrid, 1987

"Ara sabem que malgrat un procés evolutiu centrat en la lluita per la vida, els organismes no estan necessàriament en un conflicte perpetu amb armes d'atac i defensa. En particular, la cooperació pot ser una bona estratègia biològica. També sabem que els humans són els organismes que de manera preeminent han adoptat aquesta via de la cooperació i col·laboració. Així mateix, hi ha raons per pensar que una de les principals maneres de cooperació dels humans és la possessió d'un sentit ètic. (...)
"Pensem que hem d'ajudar, que tenim obligacions envers els altres, perquè tenir aquestes idees va en el nostre interès biològic. Però, des d'una perspectiva evolutiva, aquestes idees existeixen senzillament perquè aquells dels nostres avantpassats que les van tenir van sobreviure i es van reproduir millor que aquells que no les tenien. En altres paraules, l'altruisme és una adaptació humana, igual que ho són les nostres mans i ulls i dents i braços i peus. Som morals perquè els nostres gens, modelats per la selecció natural, ens omplen d'idees sobre la conveniència de ser-ho."
Michael Ruse. La significación de la evolución. Capítol 44 de Compendio de ética (coordinat por Peter Singer). Alianza Editorial. Madrid, 1995

D'altra banda, aquest equipatge genètic comú ens recorda el que avui és un fet demostrat: tots els éssers humans procedim d'un mateix ancestre africà, dotat ja presumiblement d'avançades habilitats socials. Les mínimes variacions genètiques entre les mal anomenades races humanes, originades després de la dispersió d'aquell nucli d'homo sapiens africà pels diferents continents, són molt menors (quan existeixen) que les existents entre els mateixos membres d'un determinat col·lectiu racial o ètnic (com les que determinen, per exemple, la propensió a algunes malalties entre els membres d'una mateixa comunitat).

"Hi va haver un temps en el qual els fòssils i uns quants artefactes de pedra eren pràcticament els únics mitjans que els científics tenien per rastrejar les línies de la primera evolució humana. I les llacunes en aquestes proves materials resultaven frustrants de tan grans com eren. Quan els biòlegs moleculars es van unir a la investigació fa uns 30 anys, les seves tècniques d'anàlisi genètica van produir revelacions sorprenents. Els estudis d'ADN assenyalaven que fa almenys 130.000 anys va existir a Àfrica una avantpassada de tots els humans anatòmicament moderns. Inevitablement va acabar sent coneguda com l'Eva africana."
John Nobel Wilford. El árbol de la familia humana, El País, 25-7-2007

Aquest origen comú, el patrimoni genètic comú resultant i la nostra capacitat de transmetre coneixement a través de les generacions són els factors que expliquen que uns determinats principis morals hagin emergit i estiguin presents en pràcticament tots els col·lectius humans al llarg de la seva història. El fet que la Regla d'or ("no facis als altres el que no vols que et facin a tu", "tracta els altres com t'agradaria que et tractessin") es manifesti en la majoria de tradicions culturals i religioses no és cap casualitat, sinó el resultat de la capacitat d'empatia i reflexió característica de l'ésser humà. I de la seva capacitat de transmetre a les següents generacions les troballes ètiques resultants d'aquestes reflexions. Unes capacitats que, a mesura que les societats es fan més complexes, condueixen també a la percepció de la necessitat de fixar drets i responsabilitats, i que al seu torn acaben duent-nos, al cap de mil·lennis, al que avui coneixem com a drets humans.

Per tant, quan a l'article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 es proclama la igualtat de tots els éssers humans, no només es formula una aspiració, sinó que també es constata una realitat, corroborada pels actuals coneixements científics sobre l'origen de tots els éssers humans i el seu patrimoni genètic comú.

---
(1) L'afirmació és simplificadora, ja que de fet no està clar que la consciència i l'empatia siguin exclusives de l'ésser humà. Cada vegada és més arriscat afirmar que altres éssers vius no tinguin en algun grau aquestes característiques, especialment els més propers a nosaltres, com els grans simis. En qualsevol cas, si aquestes característiques no són exclusivament humanes, sí que ho és la complexitat i el grau de desenvolupament a què han arribat en l'ésser humà. Però aprofundir en aquest debat, sens dubte apassionant (obrint llavors inexorablement la porta a la reflexió sobre el sofriment, les necessitats específiques i els eventuals drets d'altres éssers vius), ens allunyaria de l'objectiu d'aquestes pàgines.