Principal > Documents > Història dels drets humans >

Història dels drets humans

El comerç d'esclaus atlàntic i l'abolició de l'esclavitud


Abans del primer viatge de Colom a Amèrica, a Europa ja hi havia esclaus negres, portats des de les costes occidentals africanes pels traficants portuguesos o proporcionats pels traficants àrabs del nord d'Àfrica. De fet, des de molts segles abans havien existit caravanes d'esclaus des de l'Àfrica subsahariana cap al nord, sent habitual la presència d'esclaus negres en pràcticament totes les cultures mediterrànies de l'Antiguitat; a Egipte en les seves diferents èpoques històriques, a Grècia, Roma...

L'inici de la colonització de les Antilles i la gran mortalitat entre els indis esclavitzats, causada per les dures condicions a les quals eren sotmesos en les mines i en els treballs agrícoles, al costat dels primers dubtes sobre la legalitat de la seva esclavització, van fer que l'opció d'importar esclaus negres, considerats més resistents, s'anés perfilant.

Descartada pels Reis Catòlics la possibilitat de traslladar al Nou Món esclaus musulmans o jueus per tal que no fessin proselitisme de les seves religions entre els nadius, el 1501 es van autoritzar els primers enviaments d'esclaus negres dels que ja hi havia a Espanya. Colons, predicadors i governants de les noves colònies coincidien en aquesta demanda, una demanda que ja no va parar de créixer i que al cap de poc temps va originar que la ruta dels esclaus s'establís directament entre les costes de Guinea i les Antilles.

A partir de llavors es va establir un comerç cada vegada més actiu entre els regnes de les costes occidentals africanes (amb la incorporació més tard de les costes orientals de Moçambic i Madagascar), i els traficants europeus, primer els portuguesos i més tard els traficants de tots els països que successivament es van anar apuntant al comerç atlàntic: Espanya, Anglaterra, Holanda, França, Suècia, Dinamarca, Brasil (primer com colònia i després ja independent), les colònies angleses del nord (després també com estats independents)...

"Quan arribava el mal temps i es tancaven les escotilles del vaixell, els sofriments eren horribles; tirats els uns sobre els altres, sufocats per la calor insuportable de la zona tòrrida i per la exhalació repugnant que sortia dels seus cossos, la sentina del vaixell semblava un forn bullent i pestilent."
Pío Baroja, Los pilotos de altura, 1931
L'esclavitud, que no era aliena a les poblacions africanes subsaharianes i de les costes occidentals, va adquirir cada vegada més importància. La captura dels habitants dels regnes i pobles veïns es va convertir en una activitat mercantil per als africans implicats en aquella activitat. A l'hora de fer un balanç del que va suposar la vergonya del comerç atlàntic no cal oblidar-se d'aquests protagonistes, i de manera especial dels grans traficants com els reis d'El Dahomei o el Congo, així com dels venedors de la costa de Nigèria, de les altres zones atlàntiques dedicades a aquell comerç, i de les costes orientals de Madagascar i Moçambic.
"(...) el comerç ha estat el principi que ha governat el meu poble, és la font de la seva glòria i la seva riquesa. Els seus cants celebren les seves victòries i la mare bressola al seu fill cantant-li sobre el triomf enfront de l'enemic reduït a l'esclavitud. Per ventura puc, signant, canviar els sentiments de tot un poble?"
El rei Gozo d'El Dahomei al capità Winniett, dels EUA, a l'intentar aquest convèncer-lo el 1840 perquè abandonés el comerç d'esclaus. Citat per Hugh Thomas a "La trata de esclavos", Ed. Planeta, Barcelona, 1998.
Als estats europeus participants en el comerç d'esclaus no només els interessava pels beneficis que el treball dels esclaus pogués suposar per a les explotacions de canya de sucre, cotó o tabac de moltes de les colònies (o per a les explotacions mineres), sinó també perquè des del primer moment es van establir sistemes d'impostos sobre la importació d'esclaus, convertint-se d'aquesta forma el comerç d'esclaus en una important font d'ingressos per a les arques reials.

Paradoxalment, durant el segle XVI, mentre la servitud estava en procés de desaparició a Europa, a les colònies americanes renaixia l'esclavitud, i sota les seves pitjors formes. En pocs anys, el comerç d'esclaus negres va adquirir una importància econòmica de primer ordre, i pràcticament sense escrúpols els països europeus es van anar sumant a aquest comerç de persones. Com segles enrere a Grècia i a Roma, a Amèrica es van establir societats genuïnament esclavistes, és a dir, basades en el treball dels esclaus per a fer funcionar la seva economia i els seus sistemes de producció (especialment les explotacions agrícoles i mineres).

"Augmentava cada dia la necessitat de negres a Amèrica. Morts els indis de les Antilles, minvats els del continent, lliures ja i exempts del servei personal els que restaven, riques mines per a beneficiar-se dels més preciosos metalls, en creixement l'agricultura i fomentant-se per onsevulla els enginys de sucre, tots els pobladors atents al seu profit giraven els ulls als miserables africans. I no era el govern el menys interessat en aquest comerç, perquè d'ell en treia *sucoses sumes per al seu erari."
José Antonio Saco. Historia de la esclavitud (1875). Ed. Espuela de Plata. Salamanca, 2009, p. 281
Els esclaus negres no van generar els dubtes morals que generava l'esclavització dels indis. Es va arribar a argumentar que la seva esclavitud entre cristians era preferible no ja a la seva esclavitud en els seus llocs d'origen (les societats africanes esclavistes), sinó fins i tot preferible a la seva llibertat que, segons els colonitzadors, era inculta i bàrbara.

Els prejudicis cap als negres eren de diferents tipus, per exemple, entre els colonitzadors cristians era utilitzat com argument per a infravalorar-los el fet que segons l'Antic Testament els negres eren els descendents de Cam, el fill de Noé que s'havia burlat del seu pare al veure'l embriac i per la qual cosa aquest havia maleït als seus descendents:

"Quan Noé va despertar de la seva borratxera i es va assabentar del que el seu fill menor havia fet, va dir: 'Maleït sigui Canaàn. Serà el servent dels seus dos germans'. Després va afegir: 'Beneït sigui Yahvé, el Déu de Sem, i que Canaán sigui esclau seu. Que Déu permeti a Jafet estendre's, que habiti en els campaments de Sem, i que Canaán sigui esclau seu'."
Gènesi, 9,18-27.
El cas de Bartolomé de las Casas és significatiu de les profundes contradiccions que va generar la colonització: en el seu afany d'alliberar els indis dels treballs forçats i alleujar les seves penalitats, va recomanar en diferents ocasions (igual que d'altres representants eclesiàstics i civils) la importació d'esclaus africans, una recomanació que només molt tardanament, en la seva "Història de les Índies", va arribar a lamentar.

Fins a finals del segle XVIII, aquells que es van preocupar pels esclaus negres, en el millor dels casos reclamaven que se'ls donés un tracte digne, però sense entrar a fons en la qüestió de la mateixa esclavitud. En el cas de països catòlics com Portugal, Espanya i França, aquesta postura sens dubte estava influenciada pel silenci dels successius pontífexs sobre l'esclavitud negra. En aquest context cal situar la labor caritativa i abnegada de diferents religiosos, com el jesuïta Pere Claver (1580-1654), tenint cura dels esclaus que anaven arribant a Cartagena de Indias, després de la travessia atlàntica en unes condicions lamentables en els cellers dels vaixells negrers.

Només alguna veu aïllada es va atrevir a discrepar de la postura dominant entre els colonitzadors i condemnar obertament l'esclavitud dels negres. A les colònies portugueses, el jesuïta Gonzalo Leite (1546-1603) i a les espanyoles, el caputxí Francisco José de Jaca (1645-1690). Però ambdós van ser obligats a retornar a les respectives metròpolis i els seus escrits van ser censurats, igual que la "Història de les Índies" de Bartolomé de las Casas, que a causa de les crítiques que contenia no es va publicar fins tres-cents cinquanta anys més tard.

"Que els negres que es porten a vendre i es tenen com a esclaus, són lliures i que els posseïdors estan obligats a donar-los de seguida i als seus fills la llibertat i restituir-los els serveis, negant l'absolució sacramental en les confessions a aquells que no prometien donar-los després la llibertat."
Francisco José de Jaca, sermó a L'Havana (ca 1681). Citat per Miguel Anxo Pena, Revista de cultura aragonesa, nº. 116, 2006
Per als colonitzadors era més gran la preocupació que els esclaus fossin batejats i bons cristians que la de la seva falta de llibertat. Una postura que sens dubte no era aliena a les referències a l'esclavitud recollides en el Nou Testament, en el qual no és denunciada: d'una banda, exhorta que els esclaus siguin tractats dignament, i per un altre, a ells els commina a acceptar la seva condició, a ser submisos.
"2. Tots els esclaus que resideixin en les nostres illes seran batejats i instruïts en la religió catòlica, apostòlica i romana. Ordenem que els habitants que comprin negres nouvinguts adverteixin, en el termini màxim de vuit dies, al governador i a l'intendent d'aquestes illes, sota pena de multa arbitrària; aquests donaran les ordres pertinents per a inscriure'ls i batejar-los en un temps convenient."
Codi Negre francès, 1685. Citat per Jean Meyer, Esclavos y negreros, Aguilar, Madrid, 1990
Pau III s'havia manifestat en contra de l'esclavitud dels indis el 1537, però no va ser fins el 1839 quan de forma oficial i inequívoca l'Església es va pronunciar, a través de Gregori XVI, en contra de l'esclavitud dels negres. Havien passat tres segles, durant els quals diferents papes s'havien referit a l'esclavitud, insistint en la denúncia de l'esclavització dels indis i incidint de forma progressiva en els abusos que es cometien amb els esclaus africans. Fins i tot amb declaracions que es podien interpretar contraries a l'esclavizació dels negres, però no amb la suficient claredat; com ho demostra el fet que els mateixos ordes religiosos presents a les colònies en moltes ocasions també tenien esclaus.

La postura de l'Església Catòlica no va ser una excepció. Els altres corrents cristianes de l'època, dominants en els diferents països europeus o en les noves colònies americanes, van tenir una postura similar. Anglicans, hugonots, calvinistes, tots van tenir un paper dubitatiu, o fins i tot clarament a favor del comerç esclau o de l'esclavitud dels negres.

Durant el segle XVIII es va desenvolupar a França la Il.lustració i el 1751 es va iniciar la publicació de l'Enciclopèdia de Diderot i D'Alembert, una obra col.lectiva que pretenia recollir el pensament il.lustrat i en la qual van participar els millors pensadors francesos de l'època, entre ells Montesquieu, Rousseau i Voltaire. En general, a l'Enciclopèdia i entre els il.lustrats l'opinió sobre l'esclavitud era pejorativa:
 

"La llei del més fort, el dret de la guerra injuriosa a la naturalesa, l'ambició, la sed de conquestes, l'amor de la dominació i de la comoditat, van introduir l'esclavitud que per a vergonya de la humanitat, va penetrar en gairebé tots els pobles del món. En efecte, no sabríem posar els ulls sobre la Història Sagrada, sense descobrir en ella els horrors de la servitud. La Història dels Grecs, dels Romans, i de tots els pobles que passen per ser els més cultivats, són igualment monuments d'aquesta antiga injustícia exercida, amb major o menor violència, sobre tota la faça de la terra, a través dels temps, els llocs i les nacions."
Entrada sobre l'esclavitud de l'Enciclopèdia
"Suposant que se salva la vida dels negres que es compren, no deixa de cometre's un crim al comprar-los, si és per a revendre'ls o convertir-los en esclaus. És precisament l'acció d'un home que, després d'haver salvat un desgraciat perseguit per assassins, el robés."
Condorcet. Reflexions sobre l'esclavitud dels negres. 1781.

"Aquestes paraules, esclavitud i dret, són contradictòries; s'exclouen mútuament."
"Si la guerra no dóna al vencedor cap dret de massacrar als pobles vençuts, aquest dret que no posseeix no pot ser el fonament del dret d'esclavitzar-los."
Rousseau

"Un esclau pot doncs alliberar-se; li està permès fugir. Com no forma part de la societat, les lleis civils no li concerneixen."
"La guerra d'Espartac ha estat la més legítima que mai s'hagi iniciat."
Montesquieu

Però les contradiccions en relació amb la qüestió de l'esclavitud que es produïen en l'àmbit religiós també es van produir entre els il.lustrats francesos. Voltaire es va manifestar a favor de l'esclavitud, i el mateix Montesquieu, que considerava l'esclavitud contrària al dret natural i que amb les seves idees tant va influir sobre l'evolució del moviment antiesclavista, al costat d'arguments contraris a l'esclavitud també es va manifestar de forma obertament racista i menyspreadora cap als negres.
"No comprem esclaus domèstics sinó on viuen els negres. Se'ns retreu aquest comerç: un poble que trafica amb els seus fills és encara més condemnable que el comprador. Aquest negoci demostra la nostra superioritat; cosa que ens dóna una autoritat per a tenir-los."
Voltaire. Assajos sobre els costums i l'esperit de les nacions

"No es pot entendre que Déu, que és un ésser molt prudent, hagi posat un ànima, sobretot una ànima bona, en un cos tan negre."
Montesquieu. De l'esperit de les lleis (1748)

Eren temps en els quals les paradoxes d'aquest tipus eren habituals (si és que hi ha hagut alguna època històrica lliure de paradoxes). Així, quan les colònies d'Amèrica del Nord s'enfronten a Anglaterra i s'emancipen, ho fan en nom de la llibertat i dels greuges que reben per part de la metròpolis, una reivindicació legítima però que de forma sorprenent no genera cap reflexió, cap dubte, sobre la falta de drets dels esclaus que els mateixos colons posseïen, privats de tota llibertat i agreujats de múltiples maneres.

La primera declaració de drets d'una colònia americana, la de Virgínia (1776), començava afirmant "que tots els homes són per naturalesa igualment lliures i independents", però entre "tots els homes" no s'incloïen els esclaus; Virginia va ser un estat esclavista fins que els confederats van perdre la Guerra de Secessió i Abraham Lincoln va proclamar l'abolició de l'esclavitud. En el cas de la Revolució Francesa va passar una cosa semblant, ja que tot i que la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà s'iniciava proclamant que "els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets", l'esclavitud no va ser abolida fins cinc anys més tard, el 1794 (Napoleó la va restablir el 1802, a un alt preu a causa de les revoltes i els morts que va produir la seva decisió, i només va ser definitivament abolida de les colònies franceses el 1848).

Durant el comerç d'esclaus atlàntic, les revoltes d'esclaus es van anar repetint, començant en ocasions abans de l'arribada a les colònies americanes, en els mateixos ports d'embarcament o durant la travessa oceànica. La més coneguda de les segones és la protagonitzada el 1839 pels esclaus transportats en l'Amistat. Va ser una de les poques que a més va acabar bé, ja que l'habitual era que fracassessin, sent reprimides amb brutalitat, o que, aconseguint el seu objectiu, al no saber manejar els vaixells, els esclaus efímerament alliberats acabessin perduts enmig de l'oceà, morint de fam i de set.

A les colònies espanyoles i portugueses les fugides van originar els quilombos o palenques, els assentaments de negres rebels. El més famós d'aquests assentaments va ser el Quilombo de los Palmares, a Brasil; tenia una població aproximada de 15.000 negres rebels i es va mantenir durant gairebé tot el segle XVII. Aquests assentaments sovint tenien una curta vida, ja que eren assetjats per les tropes colonials, sent durament castigats els seus integrants. Les revoltes d'esclaus es van produir en totes les colònies americanes dels diferents països europeus.

A les Antilles es va produir el primer cas d'una gran revolta d'esclaus que va triomfar plenament. A Haití, llavors colònia francesa, amb una població de 300.000 esclaus i només 12.000 persones lliures, es va produir el 1791 la sublevació dels esclaus, liderats per Toussaint-Louverture. Després de més d'una dècada d'enfrontaments, el 1803 van aconseguir vèncer definitivament a les tropes franceses i el 1804 es van declarar independents.

Cap a l'abolició de l'esclavitud

L'abolició de l'esclavitud a Europa i Amèrica va ser el resultat d'un intens debat entre els esclavistes i els abolicionistes. Entre els segons, es van destacar com a eficaços activistes els quàquers, una comunitat protestant fundada a Anglaterra per George Fox (1624-1691), caracteritzada pel seu pacifisme i impulsora de les societats antiesclavistes angleses i americanes. No obstant això, com en d'altres col.lectius implicats en l'abolicionisme, no tots els seus membres eren del mateix parer, i alguns van seguir tenint esclaus, o fins i tot es van dedicar al seu comerç durant molt de temps.

Durant el segle XVIII el Regne Unit va ser el més actiu traficant atlàntic d'esclaus. Però entre els anys 1788 i 1807 al parlament anglès es va lliurar una dura batalla entre els abolicionistes i els representants dels interessos del comerç d'esclaus (els mateixos traficants, els colons propietaris d'hisendes sucreres o tabacaleres, els fabricants de productes destinats als intercanvis, els inversors i els ports implicats en aquell comerç, etc.). Thomas Clarkson i William Wilberforce van ser en el bàndol abolicionista les figures més significatives d'aquest procés, el primer dedicat plenament a recaptar informació sobre aquell comerç i difonent-la, i el segon defensant durant anys les diferents peticions parlamentàries destinades a abolir el comerç d'esclaus, cosa que finalment es va aconseguir el 1807. La perspectiva dels abolicionistes anglesos era que abolint el comerç, més tard o més d'hora s'arribaria a l'abolició de la mateixa esclavitud, una cosa que de moment tot i veure-la com a desitjable semblava impossible d'assolir.

A l'abolició del comerç d'esclaus per part del Regne Unit va contribuir-hi moltíssim el canvi de sensibilitat que s'havia operat en la societat anglesa, inicialment indiferent o favorable al tema. Va ser el resultat d'un tenaç activisme, primer d'unes poques persones, però que progressivament va anar guanyant simpaties i adeptes, un procés en gran mesura liderat pels quàquers.

Informació complementària: Croquis del vaixell negrer Brookes i la seva utilització en el Parlament anglès.

A partir d'aquell moment Anglaterra es va convertir en banderera de l'abolició internacional del comerç d'esclaus, una empresa a la qual va dedicar grans esforços durant el segle XIX. Entre ells, cal destacar l'organització del Congrés de Viena de 1815, convocat amb l'objectiu d'intentar que les nacions que seguien considerant legal el comerç d'esclaus l'abolissin (el congrés va concloure només amb recomanacions, sense que es fixessin dates concretes d'abolició).

"Que els homes justs i il.lustrats de tots els segles han pensat que el comerç conegut amb el nom de 'Comerç de negres d'Àfrica' és contrari als principis de la humanitat, i de la moral universal; (...) diversos governs d'Europa han resolt abandonar-lo (...) No obstant això, coneixent la manera de pensar dels seus augustos Sobirans, no poden menys de preveure que, encara que sigui molt honorable la fi que es proposen, no procediran sense les justes cauteles que requereixen els interessos, els costums i àdhuc les preocupacions dels seus súbdits (...) aquesta declaració general no ha d'influir en el terme que cada potència en particular jutgi convenient fixar per a l'extinció definitiva del comerç de negres."
Conclusions del Congrés de Viena, citades per José Antonio Sac. Ibid (p. 334)
Una cosa que cal tenir en compte és que l'abolició del comerç d'esclaus o de l'esclavitud en un país i un moment determinats no implicava que deixessin de practicar-se. L'única diferència era que a partir d'aquell moment eren il.legals, i de fet tant vaixells anglesos com d'Estats Units (que havia abolit el comerç el 1810), van seguir dedicant-se a aquell comerç; en el cas dels segons amb una actitud fins a cert punt tolerant per part del govern. A França, Portugal i Espanya, a partir del moment que van prohibir el comerç, va passar el mateix, i amb una permissivitat encara més gran.
"Des de 1789 fins a 1820 els negrers van tenir la llei al seu favor, ja que el comerç d'esclaus era legal. Durant aquesta època legal, els vaixells catalans van transportar a Cuba més de trenta mil esclaus negres, que anaven a capturar a les costes d'Àfrica. A partir de 1820 es va prohibir el comerç d'esclaus, però les autoritats espanyoles van fer molt els ulls grossos, i els negrers catalans, juntament amb els de molts altres països, van seguir fent negoci i traslladant milers de negres cap a Cuba durant quaranta anys més, fins el 1860."
Joan Tudela. Avui, 29-5-1988
>> fragment ampliat
Al minvar el comerç d'esclaus i amb això la possibilitat d'aprovisionar-se de nous esclaus, en alguns territoris esclavistes es va començar a afavorir la reproducció dels negres, una cosa que fins llavors s'havia evitat considerant que era més econòmic comprar nous esclaus quan morien que assumir la baixa productivitat laboral de les esclaves gestants:
"Llavors alguns plantadors van pensar dedicar-se a la 'criança'. Seleccionaven 'sementals' i 'reproductores'. El preu de les dones esclaves en edat de tenir fills es va elevar a l'altura del preu dels homes en la plenitud de les seves forces. En algunes plantacions es considerava que aquestes dones havien de donar a llum un fill per any. Els 'breeding States' principals, estats dedicats a la criança, eren Virginia, Carolina del Nord, Maryland, Kentucky, Tenesse i Missouri. Allí es cuidava al 'bestiar de color' i les reproductores bones eren mimades i sobrealimentadas."
Jean Meyer. Esclavos y negreros. Aguilar, Madrid, 1990 (p. 103)
En relació amb el comerç il.legal Anglaterra també va ser pionera en l'adopció de mesures efectives per a impedir-la, ja que en paral.lel a les seves iniciatives diplomàtiques va impulsar un sistema de policia marítima destinada a interceptar els vaixells negrers il.legals dels països que de forma progressiva es van anar afegint a la prohibició del comerç d'esclaus.

El procés abolicionista que es va anar desenvolupant no va ser impulsat només per raons ètiques, sinó també pràctiques. A moltes colònies la inestabilitat social i els riscos de revoltes d'esclaus eren molt elevats. A això calia afegir-hi la constatació que moltes feines podien ser igual de productives o més amb treballadors lliures.

El cubà José Antonio Saco, autor d'una extensa "Història de l'esclavitud" amb la qual pretenia propagar les seves idees abolicionistes (era partidari d'una abolició gradual que no perjudiqués els hisendats), estava preocupat per l'existència d'una majoria de població negra a Cuba, raó per la qual estava en contra de noves importacions d'esclaus, al mateix temps que proposava fomentar la immigració blanca. No era una excepció, i plantejaments semblants eren habituals en les colònies i països que en diferents moments van afrontar al dilema de l'abolició de l'esclavitud.

El lideratge d'Anglaterra en l'abolicionisme del comerç d'esclaus i el qüestionament de l'esclavitud va afavorir que a poc a poc altres països s'anessin replantejant la seva política referent a això, i a principis del segle XIX, en els països europeus i les seves colònies es va començar a abolir de forma generalitzada primer el comerç d'esclaus i després l'esclavitud.

El primer país europeu que va abolir el comerç d'esclaus va ser Dinamarca, el 1792, per raons més estratègiques que ètiques (el preu dels esclaus, el cost de les expedicions...). Estats Units va abolir el comerç el 1808 i l'esclavitud no va ser abolida definitivament fins el 1865, amb la Tretzena Esmena de la Constitució, al finalitzar la Guerra de Secessió que va enfrontar als estats esclavistes del sud amb els antiesclavistes del nord.

L'emancipació de les colònies espanyoles va ser paral.lela a l'abolició del comerç d'esclaus i l'esclavitud, ja fos de forma immediata, o gradual, mitjançant lleis de terminis. El 1813 Argentina va aprovar l'abolició gradual de l'esclavitud, i durant les dues següents dècades, Perú, Colòmbia, Mèxic, Xile, Bolívia, Guatemala, Veneçuela, Uruguai es van anar incorporant a la llista dels països abolicionistes, amb diferents reserves i terminis segons els casos. (1)

Portugal, que a mitjan segle XV havia estat l'iniciador del comerç amb negres de les costes occidentals africanes, va ser dels últims en abandonar-lo, a mitjan segle XIX. Des de les primeres captures d'esclaus africans pels portuguesos fins a l'abolició definitiva i en tots els supòsits de l'esclavitud, el 1878, havien passat més de quatre segles d'intensa activitat dedicada al tràfic d'esclaus. Durant aquest temps, sumant-li els transports corresponents a Brasil (independent de Portugal des de 1822), Portugal va ser responsable del trasllat de més de quatre milions i mig d'esclaus africans a Amèrica, gairebé la meitat del total de tots els països implicats en el comerç atlàntic.

A Espanya es va abolir el comerç per primera vegada el 1817. Es va reiterar la prohibició el 1835 i el 1845, cosa que demostra que les prohibicions anteriors havien tingut poc efecte. El 1837 es va abolir l'esclavitud a la península, permetent-se que continués a les colònies (concretament a Cuba, fins el 1880). El comerç d'esclaus havia estat a Espanya un comerç pròsper, fins i tot estimulat per la Corona:

"1.- Tot Vassall meu, veí, o resident a Espanya, o les Índies, podrà passar en embarcació pròpia, o noliejada pel seu compte a comprar Negres a qualsevol paratge on n'hi hagi mercat, o recanvi d'ells (...) 6.- Els Negres han d'ésser de bones castes, la tercera part pel cap alt de femelles, i les altres dues homes; i no es permetrà l'entrada, i venda dels que siguin inútils, contagiats, o que pateixin malalties habituals, obligant a aquells que en duguin algun, o alguns d'aquesta mena que els tornin a treure. 7.- Es gratificarà per les Reals Caixes a raó de quatre pesos per cada Negre als Espanyols que els introdueixin de bona qualitat en els citats Ports pel seu compte en embarcacions Nacionals, perquè serveixin d'estímul a aquest comerç, i proporcionar per aquest mitjà l'abundància."
Reial cèdula concedint llibertat per al comerç de negres. Carles IV, 1789
>> document complet
Un dels més apassionats abolicionistes espanyols va ser Emilio Castelar (defensor també de la llibertat religiosa i la separació entre l'Església i l'Estat). Deu anys abans de l'abolició de l'esclavitud a Cuba, s'expressava així en un discurs com a diputat:
"Creieu que hi ha en el món una cosa més horrible, una cosa més espantós, més abominable que el negrer? El monstre marí que passa sota la quilla del seu vaixell, el tauró que el segueix ensumant la carn, té més consciència que aquell home. Arriba a la costa, agafa la seva càrrega, la tanca, aglomerant-la, embotint-la en el ventre d'aquell horrorós vaixell, taüt flotant de persones vives. Quan un creuer el persegueix, alleugereix la seva càrrega, llançant-ne la meitat a l'oceà. Sota els esclafits del fuet s'uneixen els planys de les ànimes amb les immundícias dels cossos. El negrer els mossega les carns amb la fusta, i el record de la pàtria absent, la nostàlgia, els mossega amb el dolor dels cors. Senyors diputats: i encara tindreu por que les nostres lleis pertorbin les digestions dels negrers, quan tants crims no han pertorbat les seves consciències?"
L'abolició de l'esclavitud. Emilio Castelar, 20 de juny de 1870
>> document complet
A les acaballes del segle XIX l'esclavitud havia estat abolida d'Europa i Amèrica, mentre que a països d'Àfrica i Àsia seguia existint (va ser abolida de l'Afganistan el 1923, de l'Iraq el 1924, del Nepal el 1926, de Pèrsia el 1929, de Bahreim el 1937... l'últim país en abolir-la oficialment va ser Mauritània, el 1980).

Durant els tres segles i mig que va durar el comerç d'esclaus atlàntic, més d'onze milions de persones africanes van ser transportades a les colònies americanes del nord i del sud. A aquestes xifres cal afegir-hi les que van morir durant el viatge o durant la seva captura i transport cap als punts d'embarcament de la costa africana.

El que sorprèn sobretot són les dimensions que va adquirir aquell fenomen, ja que l'esclavitud en si no era aliena a cap de les comunitats que van intervenir en el comerç a gran escala que es va establir: l'esclavitud existia en els territoris africans que van col.laborar en el comerç negrer (sense la seva implicació, mai no hauria adquirit unes dimensions tan grans), existia també un comerç previ d'esclaus negres des de les costes africanes cap a Europa (els primers esclaus que van arribar a Amèrica van sortir de ports peninsulars espanyols i portuguesos), i existia també, de fet, en moltes de les societats precolombines.

---
(1) Al no coincidir les dates de les successives abolicions del comerç d'esclaus i de l'esclavitud en els diferents documents consultats s'ha de tenir en compte que cal adoptar una prudent reserva sobre les dates que es faciliten. Aquestes variacions possiblement es deuen al fet que a l'anar acompanyades les normes abolicionistes sovint de tants requisits i terminis, en ocasions han donat peu a diferents interpretacions.


torna a l'inici