La Declaració Universal dels Drets Humans

Drets individuals i drets col.lectius 

A l'apartat sobre el contingut de la Declaració Universal s'ha utilitzat una classificació segons les característiques de cadascun dels articles.

A l'apartat sobre els drets humans de tercera generació s'ha presentat una classificació dels drets humans basada en les èpoques en les quals s'han assumit com a tals els diferents drets.

Una altra classificació, coincident en part en la basada en diferents generacions de drets, consisteix en la divisió en drets d'autonomia, enfront de l'Estat (no ser detingut arbitràriament, no ser torturat), corresponents a la primera generació de drets, i aquells drets exigibles a l'Estat, en relació als quals s'espera una acció positiva per part dels poders públics (l'existència d'un sistema d'ensenyament, de sanitat, de seguretat social...), corresponents a la segona generació de drets. Aquesta divisió es completaria amb un tercer grup de drets, que regularien la necessària intervenció de l'Estat quan la vulneració dels drets del primer grup la perpetressin particulars o agrupacions privades (violència domèstica, segrestos o tortures per part d'agents aliens als cossos de seguretat de l'estat, limitació de la llibertat sindical per part de les empreses...).

Pot establir-se també una classificació dels drets humans basant-se en la seva condició individual o col·lectiva. La Declaració Universal en principi és una proclamació de drets individuals. I diem en principi ja que només és veritat fins a cert punt, en la mesura que molts drets només assoleixen el seu sentit, només es fan possibles, dintre de la col·lectivitat. Per exemple, el dret a la participació política té una dimensió individual, el dret de tota persona a participar activament en ella, i una dimensió col·lectiva, la necessitat que existeixin formes d'organització social en el marc de les quals es pugui exercir realment la participació política.

L'exemple més clar de dret col·lectiu és el dret a l'autodeterminació dels pobles, reconegut des de 1960 per les Nacions Unides per tal d'afrontar la situació resultant de les polítiques colonialistes.

Però existeix un sector d'opinió que argumenta que els drets humans han de ser fonamentalment individuals. Així, els drets de les dones no es justificarien per la seva pertinença al sexe femení, sinó per la seva pertinença al gènere humà, igual que un nen, un refugiat o un homosexual, als quals la dignitat i els drets els vénen de la seva pertinença a la humanitat i no pel fet de pertànyer a determinat col·lectiu (amb independència que les Nacions Unides hagin aprovat declaracions i convencions específiques sobre aquests col·lectius).

En aquest cas, més que dels drets d'aquests col·lectius, seria necessari ressaltar les discriminacions positives que cal implementar en ocasions sobre els integrants d'aquests col·lectius perquè els seus drets no es vegin retallats per l'esmentada pertinença. És a dir, seguint amb l'exemple de la dona, la seva discriminació positiva en alguns àmbits no es justificaria pel fet de ser dona, sinó perquè, "a causa de ser dona", i el que això implica en les societats actuals, hereves d'un masclisme històric, no existeix igualtat de drets reals entre homes i dones: la discriminació positiva, en aquest sentit, tindria per objectiu que els iguals drets teòrics es convertissin en drets efectivament exercibles. I, per tant, la discriminació positiva seria legítima només conjunturalment, mentre no existís una igualtat real d'oportunitats.

En qualsevol cas, el debat entre drets individuals i col·lectius és complex: és possible abordar-lo de diferents formes, presenta múltiples matisos i les línies divisòries entre els uns i els altres sovint són difuses, amb inevitables solapaments. Possiblement, la forma de no perdre's en aquest debat, en aquest laberint, sigui tenir sempre per nord que en cada situació concreta els éssers humans implicats no vegin minvat el gaudi dels seus drets fonamentals, amb independència dels col·lectius als quals pertanyin. Vetllant perquè el legítim dret d'un col·lectiu a l'autodeterminació, a la pròpia cultura, religió, organització social, etc., no sigui mai la justificació de la vulneració dels drets fonamentals de l'individu.

O donant-li la volta a l'argument i exposant-lo en positiu: promovent que la reivindicació i l'exercici dels drets col·lectius sigui un recurs que no només respecti, sinó que reforci l'exercici dels drets fonamentals dels éssers humans implicats en cada cas. Supeditant, en definitiva, la justificació de determinats drets col·lectius a aquest objectiu alliberador i potenciador de la dignitat de cada ésser humà.