Al mercat de Gavirate, hi van a parar tipus que venen de tot, i és impossible de dir qui d'entre ells sap vendre millor.

Un divendres, hi va comparèixer un homenet que venia coses estranyes: el Mont-Blanc, l'Oceà Índic, els mars de la Lluna, i tenia una xerrameca tan engrescadora que al cap de poc només li quedava la ciutat d'Estocolm.

La va comprar un barber, a canvi de tallar-li els cabells i fer-li una fricció. El barber va clavar entre dos miralls el certificat que deia: 'Propietari de la ciutat d'Estocolm', i l'ensenyava orgullós als seus clients, tot contestant a totes les seves preguntes.

-És una ciutat de Suècia, fins i tot n'és la capital.
-Té gairebé un milió d'habitants, i naturalment tots són meus.
-També hi ha el mar, és clar, però no sé pas de qui és.

El barber, de mica en mica, va anar arraconant diners, i l'any passat va anar a Suècia a visitar la seva propietat. La ciutat d'Estocolm li va semblar meravellosa i els suecs d'allò més amables. Ells no entenien ni una paraula del que els deia, i ell no entenia ni mitja paraula del que li contestaven.

-Sóc l'amo de la ciutat, ho sabíeu, sí o no? Ja us ho han co-municat?

Els suecs somreien i deien que sí, perquè no entenien res peró eren amables, i el barber es fregava les mans de satisfacció.

-Una ciutat semblant per una tallada de cabells i una fricció! Ja l'he pagada ben barata, ja!

Però s'equivocava i l'havia pagada fins i tot massa cara. Perquè qualsevol nen que ve al món el té tot per a ell i no n'ha de pagar ni un ral. Només s'ha d'arromangar les mànigues, allargar les mans i agafar-lo.