Somreien a l’esperança els perfets, els intactes.
Ignoraven que la mort també fou creada per a ells.
Quan enramà l’enfiladissa dels jardins ses hores,
en tot havien pensat: en l’amor fresc i tendre
de les dones, el cel llunyà i els ocells del capvespre,
l’afany de la nit, la llum taciturna del geni,
els fills com un llevat dels anys, l’aigua que s’empeny
sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa.

En tot havien pensat, menys en aquest trepig de la sang
en els camps desolats que vanament omplia
l’espetec de les armes; tot, menys aquest mirar al cel
amb les ninetes buides. Això era nou per a ells.
Però compliren sense recel, com aquell qui paga
comptes oblidats del pare, per l’honor del nom;
allò que no era d’ells i que, potser, volien rompre,
sobtadament va dominar-los, com un llevant arravatat,
molt més fort que l’enfiladissa dels jardins,
que l’aigua i que les roses; potser perquè era estrany
i gran, impalpable, i es nodria d’un august silenci,
del camí de la sang també sense rescloses.