Somoure aquest cel d'enyor
-plecs sumptuosos i tristos-
fins a fer-hi brollar
un sol per fi real.

Palpar amb la mà del gaudi
la llum del meu país,
i sentir de bell nou,
corbat damunt del destí,
el batec de la infantesa.

Entendrir-se i sanglotar ben alt
i cridar sense veu,
tot mossegant el llavi.

Mes, ai! el cercle de l'exili
entorn del cor
és l'anell d'un palpitar de pena.